Els actors. Jean Paul Montaigna. (Traducción al final)

El Senyor Montaigna va acceptar ràpidament la invitació per tal d'interpretar el mestre del curt, el mestre de Llopis. La seua ironia és el que ens uneix, adereçant-se amb alcohol (ja menys), una amistat que vam hipotecar a l'infància fins al judici final (els bancs són així). Lògicament un dels motius era l'edat, si compareu les actuacions de tothom, juntament amb el retor, és l'únic que no és un adult.

El segon motiu era que té propietats i terres, i llavors una casa on gravar. i a més al costat del mar. I el tercer motiu, tal volta el més important, és la dicció. Eixa veu radiofònica que aclararia el seu text (sobretot amb comparació amb el retor). Eixa veu a més dóna la sensació d'autoritat i coneixement, pròpies d'un docent.

Tot semblava perfecte. Inclús per al rodatge va postposar una cita amb la psicoanalista, i allò té molt de mèrit, tanmateix els lacanians mai perdonen les sessions perdudes (ja ens contà woody allen que els fills dels pacients que moren, hereten les factures de les sessions no anul·lades amb antel·lació). Però de sobte, quan ja estàvem preparats per gravar, els iluminadors i els tècnics de so, van caure per la finestra atrets pels cants d'unes sirenes que és la manera èpica de no fer el célebre símil del vell púbic i la corda, però en aquest cas, els dos objectes comparats, i la maroma de vaixell, mai millor dit, perquè les sirenes acceleraren amb la llanxa i l'equip es va ofegar tractant de agarrar-se a la corda. Un d'ells tenia un gos, que és el lladruc melangiós que s'escolta al curt, mentre interpreta el mestre.

Alguna crítica des de la meseta ha vist en eixa composició de plano del mestre tan atípica, una clara afectació del tràgic succés, i l'udolar caní com un homenatge sonor al tècnic de so absent al film. Estic d'acord, i per això aquesta al·lusió els homenatgea. Agafeu un tequila i brindem a la seua salut, o una nècora, per fer-lo més marítim.

Aleshores continuàrem gravant, duts per un fort sentit de la responsabilitat. Com deia abans tot semblava perfecte, bo, menys eixe detallet de la mort, clar. L'actor és mestre en la vida real i interpretaria un mestre, era fàcil i podíem enviar a fer la mà amb un xut a Stanivslavsky. Però noooo.. també és filòsof, així que volia entendre cada línia, cada concepte, inclús valorava per se i en se les preposicions!!

- Quieres decir que el "incluso" es kantiano o cartesiano?
- Tú qué crees?... Exacto. Pues eso.

Cartesià sí que era ell, que és la manera fina de dir que és molt discutidor. Contradictori prefereix dir-se ell. Així que per al pròxim tinc pensat agafar com a director a un dictador militar o a un venedor d'informàtica, perquè ells no permeten les contradiccions. Finalment, va entendre les quatre línies que havia de dir i ho va fer bé, malgrat que va exigir una explicació sobre futbol, psicologia i l'arbre genealògic del protagonista, un context que tant sols va abastar cinc segles, haguérem de contractar historiadors i documentalistes sols per a ell!! per un text de cinc línies!!!

Al capdavall, si he de triar un referent artístic per a ell com a actor, no sé perquè però em ve al cap aquesta imatge. Ell seria Louis de Funès tractant d'entendre el text, i l'home del bigoti seria jo que ja no sé com fer-ho.

----------------------------


TRADUCCIÓN


El Señor Montaigna aceptó rápidamente la invitación, para interpretar al maestro del corto, el maestro de Llopis. Su ironía es lo que nos une, aderezándose con alcohol (ya menos), una amistad que hipotecamos en la infancia hasta el juicio final (los bancos son así). Lógicamente uno de los motivos era la edad, si comparáis las actuaciones de todos, junto con el cura es el único que no es un adulto.

El segundo motivo era que tiene propiedades y tierras, por tanto una casa donde grabar y encima al lado del mar. El tercer motivo tal vez el más importante es la dicción. Esa voz radiofónica que aclararía su texto (sobretodo en comparación con el cura). Esa voz, además da sensación de autoridad y conocimiento, propias de un docente.

Todo parecía perfecto. Incluso para el rodaje postpuso una cita con la psicoanalista y eso tiene mucho mérito, al fin y al cabo los lacanianos nunca perdonan las sesiones perdidas (ya nos contó woody allen que los hijos de los pacientes que mueren, heredan las facturas de las sesiones no anuladas con antelación). Pero de repente, cuando ya estábamos preparados para grabar, los iluminadores y los técnicos de sonido, cayeron por a ventana atraidos por los cantos de sirenas, que es la manera épica de no hacer el célebre símil del vello púbico y la cuerda, pero en este caso, los dos objetos comparados y la maroma de barco, nunca mejor dicho, ya que las sirenas aceleraron la lancha y el equipo se ahogó tratando de cogerse a la cuerda. Uno de ells tenía un perro, que es el ladrido melancólico que se escucha en el corto, mientras interpreta el maestro.

Alguna crítica desde la meseta ha visto en esa composición de plano del maestro tan atípica, una clara afectación del trágico suceso y el aullido canino como un homenage sonor al técnico de sonido ausente al film. Esoy de acuerdo y por eso esta alusión los homenajea. Coged un tequila y brindemos a su salud, o una nécora, para hacerlo más marítimo.

Entonces continuamos grabando, llevados por un fuerte sentido de la responsabilidad. Como decía antes, todo parecía perfecto, bueno, menos por ese detalle de la muerte, claro. El actor es maestro en la vida real e interpretaría a un mestro, era fácil y podíamos enviar bien lejos de un puntapié a Stanivslavsky. Pero nooo... también es filósofo, así que quería entender cada línea, cada concepto, incluso valoraba per se y en se las preposiciones!!!


- Quieres decir que el "incluso" es kantiano o cartesiano?
- Tú qué crees?... Exacto. Pues eso.


Cartesiano sí que era él, que es la manera de fina de decir que es muy discutidor. Contradictorio prefería llamarse él. Así que para el próximo tengo pensado coger como director a un dictadror militar o a un vendedor de informática, porque ellos no permiten las contradicciones. Finalmente, entendió las cuatro líneas que tenía que decir y lo hizo bien, aunque exigió una explicación sobre fútbol, psicología y el árbol genealógico del protagonista, un contexto que tan sólo abarcaba cinco siglos, tuvimos que contratar historiadores y documentalistas sólo para él!!! Para un texto de cinco líneas!!

Finalmente, sí tengo que elegir un referente artístico para él como actor, no sé porqué pero me viene a la cabeza esta imagen. Él sería Louis de Funès tratando de entender el texto y yo el hombre del bigote que ya no sé cómo hacerlo.



----------------------------------------------